Em va trobar fa molts anys, a través de l’aigua i de la llum de les estrelles. Ella soc jo, i jo soc ella. És la lluna en cadascuna de les seves fases, des de la més brillant fins a la més fosca. És el moviment cíclic i etern de les ones. És el riu que neix a les muntanyes i que, per si sol, sap arribar a la mar.

Ara viu en el meu cos físic, però en el moment en què aquest es converteixi en pols d’estrelles, ella tornarà a volar lliure, i haurà après una mica més d’aquesta estranya i preciosa experiència humana.

Recordant-me cíclica, nodrint-me subtilment dels raigs solars i deixant-me travessar per la llum plata de la lluna, és que em veig. Veig qui realment soc, nua, sense màscares, sense proteccions, sense por.

almadeluna és una representació viva de com vull viure la vida, des de l’únic lloc on realment puc viure-la: el cor. I és des d’aquí que abraço el silenci i la foscor, per a veure el vast cel estrellat.